Continuaré amb els reculls de “paraules de dona”.
Estic llegint “El cant de la joventut” de la Montserrat Roig i hi he trobat aquest trosset , i d’altres, que realment m’han tocat molt endins.

LA DIVISIÓ

- Odio aquest paisatge.
S’estirà damunt la tofa de fulles seques i mirà cap al cel, però no trobà el cel, sinó menudes clapes de llum clara per on s’esquitllaven, escadussers, els raigs de sol.

Les branques dels arbres es gronxaven dolçament tot estirant-se cap amunt, buscant un alè d’escalfor. De tant en tant, li arribava el cant profund d’un rossinyol i un suau aleteig.
- Una altra mena de vida

El caminant, quan entra en aquest lloc,
comença a caminar-hi a poc a poc;
compta els seus passos en la gran quietud
s’atura i no sent res, i està perdut.

- Ara hauria de pensar que també m’agradaria perdre’m. Que no em trobessin, enfonsada dins el fullatge, convertida en formiga.