DE PARAR I DESPARAR LA TAULA

Amor, saps?, tot avui, la meva porta

frisant per fer-te pas s'obria sola.

S'han omplert de viandes plats i taula.

Tot resplendia en els cristalls de l'aigua.

El julivert s'ha refet. (El rellotge

toca les cinc. Vindràs?) Tota la casa



avui no sembla la mateixa casa.

Creix l'orenga i s'enfila per la porta.

La fruita accepta el repte del rellotge.

(Ja ho sé: les sis, i encara parlo sola!)

A l'aigüera vessunya un somni d'aigua

i plou desig a raig sobre la taula.



Amor…(Les set: no véns. Sota la taula

s'amaguen els neguits: Fora de casa

la tristesa!) Quin goig els dits de l'aigua

acaronant rajoles! Pany i porta

com floriran quan tu arribis! Sola-

ment vull que calli aquest rellotge.



Toquen dos quarts de vuit. Sóc el rellotge

que amb minuts i segons paro la taula.

Toco les vuit i, del cap a la sola

de la sabata, sento que la casa

ja no sé si és meva. Per la porta

fuig, enyorat, el cor desfet de l’aigua.



Toco les nou i les deu, i sóc l'aigua

gebrada a les agulles del rellotge.

Amunt i avall ja no sóc jo qui em porta.

Per encobrir neguits ja no tinc taula.

Trenco el mirall i em rediu que sóc sola.

Puja el desig i clivella la casa.



Per les escletxes, veus?, fujo de casa,

raiera d'aquest foc que invoca l'aigua.

(Vindràs quan morirà l'hora més sola?)

La fruita perd l'aposta amb el rellotge

i la tardor fa el ple damunt la taula.

Res no troba sortida per cap porta.



La nit truca a la porta i ve ben sola:

Desparo taula i nego dins de l'aigua

desig, rellotge, orenga, plats, cor, casa.


Maria-Mercè Marçal